Sí, l’aigua és font de vida. Sempre? No, no sempre. Són nombroses les malalties infeccioses que tenen l’aigua en l’origen. Són les anomenades malalties d’origen hídric, i algunes d’elles no són poc greus. Han causat, i segueixen causant, molts morts.

Aquestes malalties es poden classificar, segons la ruta de transmissió ambiental, en quatre grups, tal i com proposen Mara i Feachem (1999): les de transmissió fecal-oral; les transmeses per l’aigua de rentada o de bany; les causades per patògens que tenen en l’aigua, o en organismes aquàtics, el seu hàbitat natural o hoste natural; i les transmeses per insectes que crien en l’aigua.

Posem alguns exemples. Entre les malalties de transmissió fecal-oral hi trobem el còlera o la gastroenteritis, així com la febre tifoide o la poliomielitis, a part d’altres problemes renals, hepatitis víriques o úlceres d’estómac o duodè. Entre les malalties que es transmeten per l’aigua de bany hi ha les infeccions per pseudomonas a l’orella o el tracoma, responsable del 3% dels cecs del món. Pel que fa al tercer grup, el de les infeccions causades per patògens que tenen en l’aigua el seu hàbitat, o el dels seus hostes naturals, hi ha la legionel·losi i l’esquistosomiasi, entre d’altres. Finalment, la malària, la febre groga o el dengue són exemples de malalties transmeses per mosquits, que es crien a l’aigua.

Sí, és cert que en gran part aquestes malalties es troben en llocs pobres, amb un accés difícil a l’aigua neta i potable. Però s’ha d’anar amb compte i seguir vetllant per mantenir una bona qualitat de l’aigua -i millorar la dels països pobres-, tant a nivell d’instal·lacions com de l’entorn. Per això és important canalitzar i depurar les aigües residuals, alhora que garantir una aigua destinada al consum humà potable, protegint les captacions i fent un correcte manteniment de les xarxes d’abastament d’aigua potable. Així s’estalvien malalties, algunes lleus, però també moltes de greus.